Sabent el potencial d’aquesta zona sud-oest de la península, està clar que amb quatre dies és impossible fer totes les rutes ornitològiques. Així doncs, hem optat per començar per les més reconegudes i ... ja hi tornarem!
Partint de les recomanacions dels nostres amics ornitòlegs i de l’app de SEO Birdlife “Aves de España” i amb la guia que ens va deixar la Laia Deler de “Rutas ornitológicas” de la col·lecció “Guías Turísticas Temáticas” de la Junta de Extremadura a la mà, el nostre plantejament ha estat el següent:
- Dimecres: sortir de Torelló a la tarda-vespre i fer nit passat Saragossa.
- Dijous, llevar-nos d’hora i anar cap a Monfragüe, el plat fort que ens hauria de permetre fer els bimbos més desitjats: àliga imperial i cigonya negra. D’aquí a Badajoz, on el nostre amic Roberto Ballesteros ens acull a casa seva i des d’on farem les sortides “radials” la resta de dies.
- Divendres: Sierra de San Pedro i Sierra de San Mamede (Portugal)
- Dissabte: Llanos de Cáceres i visita llampec a la ciutat, incloent la carretera de Santa Marta de Magasca, i embassament de los Canchales
- Diumenge: Cap a la Serena, passant per Tierra de Barros, per acabar la ruta a Trujillo.
El balanç ha estat molt positiu. Hem vist moltes de les espècies que volíem
veure, ...i més! Tot i que se’ns han
resistit les estepàries: ni sisons, ni gangues, ni xurres ni torlits. Probablement, és que no sabem prou de
detectar-les ... ja n’anirem aprenent!
També ens hem quedat sense veure l’àliga daurada i la cuabarrada.
Com sempre, hem procurat fer fotos per compartir-les a la crònica i, com sempre, en molts casos la seva qualitat no és la que hauríem desitjat. Ja ens disculpareu.
Com que a nosaltres ens ha anat bé tenir orientacions sobre les carreteres que porten a les zones de més potencial ornitològic, acompanyem l’explicació amb les numeracions de les carreteres que hem agafat, per si pot ser d’utilitat a algú.
Monfragüe
Com sempre, hem procurat fer fotos per compartir-les a la crònica i, com sempre, en molts casos la seva qualitat no és la que hauríem desitjat. Ja ens disculpareu.
Com que a nosaltres ens ha anat bé tenir orientacions sobre les carreteres que porten a les zones de més potencial ornitològic, acompanyem l’explicació amb les numeracions de les carreteres que hem agafat, per si pot ser d’utilitat a algú.
Monfragüe
És una carretereta molt estreta, molt integrada a l’entorn, que s’agraeix després de tants quilòmetres d’autovia. Quan encara falten uns 20 quilòmetres per entrar al parc veiem un grup de rapinyaires fent cercles. Parem i... són dos aufranys!! Acompanyats d’algun milà negre. Quin començament més espectacular!
A partir d’aquí, és un
constant d’anar veient espècies diverses:
cigonya blanca, voltors, aligot, puput, falciots i orenetes (vulgar i
cua blanca), cruixidells i... finalment, garses blaves! Teníem moltes ganes de veure’n però, quins
ocells més moguts i esquerps. No hi ha
manera que s’estiguin quiets i que es deixin fer una bona foto.
Ja dins el parc, seguim el recorregut d’est a oest, en el qual es van trobant punts - amb espai per deixar el cotxe- des d’on es poden fer observacions.
Al primer punt de parada, la Portilla del Tiétar, una filera de persones amb binocles i ulleres allargavistes, mirant des d’una banda del riu a l’altra (on hi ha una paret de roca i zona boscosa al costat). Demanem què es pot veure i ens assenyalen on hi ha l’àliga imperial al niu. Està lluny però se li veu perfectament el cap i les espatlles. Arribar i moldre!
Ja dins el parc, seguim el recorregut d’est a oest, en el qual es van trobant punts - amb espai per deixar el cotxe- des d’on es poden fer observacions.
Al primer punt de parada, la Portilla del Tiétar, una filera de persones amb binocles i ulleres allargavistes, mirant des d’una banda del riu a l’altra (on hi ha una paret de roca i zona boscosa al costat). Demanem què es pot veure i ens assenyalen on hi ha l’àliga imperial al niu. Està lluny però se li veu perfectament el cap i les espatlles. Arribar i moldre!
Passem pels altres punts d’observació (la Higuerilla i la Báscula) sense veure res excepcional, i arribem a la Tajadilla on dinem a la zona de pic-nic, al costat de la presa de l’embassament Torrejón-Tiétar. Podem observar bernat pescaire, molts milans negres i ... fa l’entrada espectacular la cigonya negra: sobrevola el penyassegat per davant nostre i se situa just en una roca, a la cresta, com si fos un estandard.
Observem
dos nius de cigonya negra (un en una roca que hi ha al mig de riu i l’altre a
la paret). Quan ja estem a punt de marxar n’arriba una volant.
També ens entretenim una estona observant els ocells més petits
a les roques del mateix costat de la carretera:
una merla blava!, oreneta cua-rogenca, cotxa fumada...
Tot i que sabem que podria ser una bona oportunitat per continuar gaudint del paisatge i dels ocells, no tenim temps de pujar al castell ni de fer algun recorregut a peu i fem via cap al sud. Pel camí veiem un martinet blanc, coll-verds, caderneres, passerells, pinsans, bitxacs, tudons, trist i, és clar, garses, tórtores turques, pardals, estornells... Les carreteres d’Extremadura tenen això!
Tot i que sabem que podria ser una bona oportunitat per continuar gaudint del paisatge i dels ocells, no tenim temps de pujar al castell ni de fer algun recorregut a peu i fem via cap al sud. Pel camí veiem un martinet blanc, coll-verds, caderneres, passerells, pinsans, bitxacs, tudons, trist i, és clar, garses, tórtores turques, pardals, estornells... Les carreteres d’Extremadura tenen això!
En Roberto ens acompanya per guiar-nos en aquesta ruta. Abans de sortir de Badajoz visitem ràpidament el casc antic, on podem observar cigonya blanca i gralles. Ja agafant la carretera, travessant el riu Guadiana, veiem cabussets i fumarells carablancs.
Anem per la EX-325 i EX-326 cap a la “Rivera de Sansustre”. Un paisatge preciós: les “dehesas” amb alzines acompanyades d’estepes de diferents espècies. En destaca la “jara pringosa”. Pel camí, corbs, cogullades, esparver cendrós i, evidentment, milans negres i altres espècies com garses blaves (que anirem veient durant la resta de dies i que ja no tornarem a citar). A la ribera, rossinyols i rossinyols bords cantant, i un balquer (que primer sentim escandalós i després veiem en mig del brancam.
Pocs quilòmetres més al nord, un voltor ens sobrevola. Cap dubte: és un voltor negre. Som a la Sierra de San Pedro.
Seguim la ruta des d’Alburquerque a Valencia de Alcántara per la EX-110. Veiem botxins i capsigranys, molts nius de cigonyes als pals elèctrics i fins i tot a les roques del costat de la carretera. Molt bonic. I ja passem a Portugal per Portagem ((N-246).
El recorregut per la Sierra de S. Mamede no us el sabem
detallar. Ens fiquem per carreteretes
que en Roberto coneix bé: De Portagem
cap a Rabaça. El paisatge està bé però,
des del punt de vista ornitològic, no sembla tan interessant com la vessant
extremenya (o potser és que no estem de sort).
Anem tornant cap al sud i a l’alçada de la Codosera entrem momentàniament cap a Espanya. A la carretera BA-008 veiem àliga marcenca i dos aufranys. Més endavant, a la BA-007, tornant-nos a endinsar cap a Portugal, veiem àliga calçada, còlit gris i un aufrany jove. El paisatge, a la llum de la tarda és preciós.
Anem tornant cap al sud i a l’alçada de la Codosera entrem momentàniament cap a Espanya. A la carretera BA-008 veiem àliga marcenca i dos aufranys. Més endavant, a la BA-007, tornant-nos a endinsar cap a Portugal, veiem àliga calçada, còlit gris i un aufrany jove. El paisatge, a la llum de la tarda és preciós.
Encara a Portugal, passat Campo Maior, a la carretera que
porta a Badajoz, un dels “bimbos” més impactants del viatge: un esparver d’espatlles negres que s’exhibeix
durant bona estona davant nostre. El
contemplem embadalits. És preciós!
Llanos de Cáceres
De Badajoz a l’Albuera i Santa Marta (que, evidentment, no és pas el mateix poble dels Llanos de Cáceres) per la N-432, des de la qual observem algunes zones humides on hi ha fotges, fredelugues, cames llargues, fumarells i collverds amb polls.
El paisatge de Tierra de Barros és molt bonic: zones de vinya, oliveres, cereal, ... i un no parar de veure esparvers cendrosos, xoriguers, milans negres, i alguna àliga calçada. També un tallarol de garriga.
En aquesta zona les distàncies són llargues: grans extensions sense massa arbres ni
arbustos, amb ramats de xais per tot arreu.
El paisatge, ara gairebé verd a tot arreu, és preciós.
Ens imaginem com de dur deu ser l’estiu aquí.
Després de tants quilòmetres per carreteres Extremenyes ja costa trobar noves espècies però anem parant constantment per observar i identificar ocells. Prop l’Ermita de Belén veiem un còlit ros preciós. També capsigranys i botxins.
La pluja fa acte de presència al final del nostre
viatge. Ens havíem fet a la idea que
podríem observar els xoriguers petits i les cigonyes sobrevolant els palaus,
les esglésies, el castell i les muralles de Trujillo però no és així. Plou força.
De totes maneres, pugem amb paraigua fins a dalt el turó des d’on veiem els
nius de les cigonyes amb els seus pollets (protegits de la pluja pels seus
progenitors) i donem per acabada l’escapada ornitològica a Extremadura.
Tot i que ja li hem deixat escrit a la nevera, aprofitem la crònica per tornar a agrair a en Roberto que ens hagi acollit a casa seva.
NOTA: Les fotos d'aquest reportatge les hem fet en Xevi, la Bet i l'Helena. Si us han agradat (cosa que desitgem), recomanem que les torneu a mirar a pantalla completa. Cliqueu damunt la primera foto i seguiu.
Tot i que ja li hem deixat escrit a la nevera, aprofitem la crònica per tornar a agrair a en Roberto que ens hagi acollit a casa seva.
Ens heu convençut, Extremadura entra a la llista de destinacions pendents.
ResponEliminaBen tornats i gràcies per compartir-ho!