El 3 de maig era la data assenyalada des de feia dies per anar amb la colla "d'ornitòlegs desvirtualitzats del tuiter" als secans de Lleida, amb companyia de "lo mestre" Joan Estrada.
Una sortida òptima per fer en família i amics, d'aquí ve que ens reuníssim una vintena de persones motivades pels ocells.
El dia era assolellat però feia molt vent i la visibilitat no era bona perquè hi havia molta reverberació de la llum (cosa que no ajudava gaire a l'hora de veure els ocells amb binocles, telescopis o càmeres), però el paisatge estava preciós!
Vam començar caminant pels secans de Bellpuig, tot xino-xano, parant tot sovint per observar alguna "cosa" que volava. Vàrem veure xoriguers comuns, falcó mostatxut (bimbo per alguns) i un parell d'arpelles mascles.
Però, sobretot, calàndries:
I cruixidells:
També algun pardal xarrec:
L'objectiu principal eren els sisons. Primer vàrem començar sentint el cant dels mascles. Semblaven a prop, però no es deixaven veure, i... vàrem decidir continuar caminant i guaitant els guarets, a veure si teníem sort.
I, finalment, un sisó mascle va aixecar el vol prop nostre i ens va permetre observar el seu vol característic, amb les ales mai horitzontals:
El camí era com un jardí ben florit:
El cereal, ja molt granat:
I, de tant en tant, un altre sisó aixecava el vol (o de dos en dos), i així fins a onze. Un dels quals, aquesta femella:
I, quan ja portàvem algun quilòmetre de ruta, una altra de les observacions més desitjades: el gaig blau. Tot i que el vàrem veure una mica massa lluny, pels colors no es podia pas confondre. A la foto, a la franca de l'esquerra, a dalt de tot:
Tampoc hi varen faltar gralles com aquesta, que feien niu en edificis mig abandonats:
I, ja cap al migdia, vam decidir anar cap a Mas de Melons, a dinar i continuar la ruta ornitològica:
Després de dinar a l'ombra d'un pi (sense parar d'observar el cel), vam anar cap a Mas de Matxerri. Només d'arribar, ens va venir a saludar un milà reial:
I després.. una àliga daurada! (jove), que es va deixar veure molt bé.
Mentre miràvem la daurada per un costat de la muntanya, per l'altre costat va aparèixer una àliga marcenca:
I poc després un voltor comú:
Un cop recuperats de l'emoció d'aquestes observacions, ens vàrem poder entretenir amb els jocs de les gralles que viuen al mas de Matxerri i als forats de la muntanya del costat:
I també les gralles de bec vermell, que omplen la vall amb els seus xiscles:
Tot i que feia molta calor i no era la millor hora per anar a veure ocells, vam anar a fer una caminadeta pel secà de Matxerri. Vam veure còlits grisos (migrants sedimentats, segons ens va dir en Joan Estrada) i un botxí:
I, per sorpresa nostra, va tornar a aparèixer l'àliga daurada jove que, mentre l'estàvem observant, va rebre la visita d'una altra daurada adulta que va fer un picat que va acabar amb una pirueta de les dues àligues. Espectacular!!
La daurada adult va quedar-se bastant amunt, fins que va desaparèixer de la nostra vista:
En canvi, la jove, es va passejar per damunt nostre deixant-nos bocabadats:
En aquella mateixa zona vàrem sentir la terrerola rogenca (segons ens va dir en Joan E) i molts de nosaltres vam fer també un altre bimbo, la cogullada fosca:
Al cel, molts falciots, algun abellerol, i... una marcenca:
La reserva natural de Mas de Melons té molt potencial, però a les hores que ens hi estàvem movent nosaltres les probabilitats d'observació són molt més baixes.
Per això, finalment, vam optar per tornar cap als cotxes i anar a fer un gelat i un cafè amb gel, no sense abans haver observat la planta en flor més predominant de la zona (juntament amb la farigola o timó), la maleïda:
El paisatge té un gran encant però hi haurem de tornar un altre dia a primera hora del matí o a darrera hora de la tarda si el que volem és veure ocells i no agafar una insolació, atès que al migdia hi cau un sol de justícia.
I, ja des del cotxe, encara una darrera i preuada observació, un còlit ros:
I ens acomiadem dels secans, agraint a en Joan Estrada (i família) la seva companyia, el seu guiatge i les seves explicacions. Fins una altra!
Fotos: Xevi Rifà, Bet Font i Helena Rifà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada