divendres, 18 d’abril de 2014

EXTREMADURA: PRIMAVERA 2014


Extremadura és una destinació privilegiada per anar a veure ocells.  I la primavera és la millor època de l’any per gaudir d’un paisatge esplèndid: verd i ple de flors per tot arreu.  És per això que hem decidit passar-hi la Setmana Santa.

Sabent el potencial d’aquesta zona sud-oest de la península, està clar que amb quatre dies és impossible fer totes les rutes ornitològiques.  Així doncs, hem optat per començar per les més reconegudes i ... ja hi tornarem!

Partint de les recomanacions dels nostres amics ornitòlegs i de l’app de SEO Birdlife “Aves de España” i amb la guia que ens va deixar la Laia Deler de “Rutas ornitológicas” de la col·lecció “Guías Turísticas Temáticas” de la Junta de Extremadura a la mà, el nostre plantejament ha estat el següent:
  • Dimecres: sortir de Torelló a la tarda-vespre i fer nit passat Saragossa.
  • Dijous, llevar-nos d’hora i anar cap a Monfragüe, el plat fort que ens hauria de permetre fer els bimbos més desitjats: àliga imperial i cigonya negra. D’aquí a Badajoz, on el nostre amic Roberto Ballesteros ens acull a casa seva i des d’on farem les sortides “radials” la resta de dies.
  • Divendres: Sierra de San Pedro i Sierra de San Mamede (Portugal)
  • Dissabte: Llanos de Cáceres i visita llampec a la ciutat, incloent la carretera de Santa Marta de Magasca, i embassament de los Canchales
  • Diumenge:  Cap a la Serena, passant per Tierra de Barros, per acabar la ruta a Trujillo. 
El balanç ha estat molt positiu.  Hem vist moltes de les espècies que volíem veure, ...i més!  Tot i que se’ns han resistit les estepàries: ni sisons, ni gangues, ni xurres ni torlits.  Probablement, és que no sabem prou de detectar-les ... ja n’anirem aprenent!  També ens hem quedat sense veure l’àliga daurada i la cuabarrada.

Com sempre, hem procurat fer fotos per compartir-les a la crònica i, com sempre, en molts casos la seva qualitat no és la que hauríem desitjat.  Ja ens disculpareu.

Com que a nosaltres ens ha anat bé tenir orientacions sobre les carreteres que porten a les zones de més potencial ornitològic, acompanyem l’explicació amb les numeracions de les carreteres que hem agafat, per si pot ser d’utilitat a algú.

Monfragüe

 
L’aproximació a Extremadura la fem per la A-5 fins a Navalmoral de la Mata i després agafem la EX-A1 que va a Plasencia, des de la qual s’accedeix a Monfragüe.  De les diverses opcions que hi ha per entrar al parc natural optem per la carretera EX-389 que va de Bazagona a la Portilla del Tiétar.

És una carretereta molt estreta, molt integrada a l’entorn, que s’agraeix després de tants quilòmetres d’autovia. Quan encara falten uns 20 quilòmetres per entrar al parc veiem un grup de rapinyaires fent cercles.  Parem i... són dos aufranys!! Acompanyats d’algun milà negre.  Quin començament més espectacular!  
 
 
A partir d’aquí, és un constant d’anar veient espècies diverses:  cigonya blanca, voltors, aligot, puput, falciots i orenetes (vulgar i cua blanca), cruixidells i... finalment, garses blaves!  Teníem moltes ganes de veure’n però, quins ocells més moguts i esquerps.  No hi ha manera que s’estiguin quiets i que es deixin fer una bona foto.

Ja dins el parc, seguim el recorregut d’est a oest, en el qual es van trobant punts - amb espai per deixar el cotxe- des d’on es poden fer observacions.

Al primer punt de parada, la Portilla del Tiétar, una filera de persones amb binocles i ulleres allargavistes, mirant des d’una banda del riu a l’altra (on hi ha una paret de roca i zona boscosa al costat).  Demanem què es pot veure i ens assenyalen on hi ha l’àliga imperial al niu.  Està lluny però se li veu perfectament el cap i les espatlles.  Arribar i moldre!

Hi observem també molts voltors comuns, roquerols i abellerols.  Veiem i/o escoltem altres ocells petits: rossinyol, mallerenga carbonera, gafarró, verdum i merla.

Passem pels altres punts d’observació (la Higuerilla i la Báscula) sense veure res excepcional, i arribem a la Tajadilla on dinem a la zona de pic-nic, al costat de la presa de l’embassament Torrejón-Tiétar.  Podem observar bernat pescaire, molts milans negres i ... fa l’entrada espectacular la cigonya negra:  sobrevola el penyassegat per davant nostre i se situa just en una roca, a la cresta, com si fos un estandard.
És aquí a la Tajadilla on veiem també els primers mamífers: una guilla que s’ha acostumat a anar a buscar menjar al voltant de les taules del pic-nic, i un cérvol.
Finalment, arribem al Salto del Gitano, lloc emblemàtic del parc.  Sembla festa major.  Quina gentada, i quin poc ambient “ornitològic” (sobretot pels crits i pel desconeixement de bona part de la gent del què es veu o es pot veure).  No obstant, val la pena passar-hi una estona (especialment si es té la sort de poder-hi anar en dies no festius).
Observem dos nius de cigonya negra (un en una roca que hi ha al mig de riu i l’altre a la paret). Quan ja estem a punt de marxar n’arriba una volant.
Aquí al Salto del Gitano, la quantitat de voltor comú és espectacular.  A la paret, es poden observar nius amb cries, i -amb sort, te'n passa algun ben a tocar.
També ens entretenim una estona observant els ocells més petits a les roques del mateix costat de la carretera:  una merla blava!, oreneta cua-rogenca, cotxa fumada...  

Tot i que sabem que podria ser una bona oportunitat per continuar gaudint del paisatge i dels ocells, no tenim temps de pujar al castell ni de fer algun recorregut a peu i fem via cap al sud.  Pel camí veiem un martinet blanc, coll-verds, caderneres, passerells, pinsans, bitxacs, tudons, trist i, és clar, garses, tórtores turques, pardals, estornells...  Les carreteres d’Extremadura tenen això!
Sierra de San Pedro – Sierra de San Mamede 

En Roberto ens acompanya per guiar-nos en aquesta ruta. Abans de sortir de Badajoz visitem ràpidament el casc antic, on podem observar cigonya blanca i gralles.  Ja agafant la carretera, travessant el riu Guadiana, veiem cabussets i fumarells carablancs.

Anem per la EX-325 i EX-326 cap a la “Rivera de Sansustre”.  Un paisatge preciós: les “dehesas” amb alzines acompanyades d’estepes de diferents espècies.  En destaca la “jara pringosa”. Pel camí, corbs, cogullades, esparver cendrós i, evidentment, milans negres i altres espècies com garses blaves (que anirem veient durant la resta de dies i que ja no tornarem a citar).  A la ribera, rossinyols i rossinyols bords cantant, i un balquer (que primer sentim escandalós i després veiem en mig del brancam. 
Pocs quilòmetres més al nord, un voltor ens sobrevola.  Cap dubte: és un voltor negre.  Som a la Sierra de San Pedro.

Abans d’arribar a Aliseda, agafem la EX-303 cap a Alburquerque. Veiem 4 cérvoles sota unes alzines i més endavant, aufranys i milans.  Sobre uns arbres, un grup de voltors parats, un dels quals (separat de la resta) és negre.

Seguim la ruta des d’Alburquerque a Valencia de Alcántara per la EX-110. Veiem botxins i capsigranys, molts nius de cigonyes als pals elèctrics i fins i tot a les roques del costat de la carretera.  Molt bonic. I ja passem a Portugal per Portagem ((N-246). 


El recorregut per la Sierra de S. Mamede no us el sabem detallar.  Ens fiquem per carreteretes que en Roberto coneix bé:  De Portagem cap a Rabaça.  El paisatge està bé però, des del punt de vista ornitològic, no sembla tan interessant com la vessant extremenya (o potser és que no estem de sort).

Anem tornant cap al sud i a l’alçada de la Codosera entrem momentàniament cap a Espanya. A la carretera BA-008 veiem àliga marcenca i dos aufranys.  Més endavant, a la BA-007, tornant-nos a endinsar cap a Portugal, veiem àliga calçada, còlit gris i un aufrany jove. El paisatge, a la llum de la tarda és preciós.

Encara a Portugal, passat Campo Maior, a la carretera que porta a Badajoz, un dels “bimbos” més impactants del viatge:  un esparver d’espatlles negres que s’exhibeix durant bona estona davant nostre.  El contemplem embadalits.  És preciós!
Acabem la tarda observant l’anar i venir sobre el cereal d’un esparver cendrós.
Llanos de Cáceres
Anem de Badajoz a Cáceres per la EX-100.  Suposadament, a la zona agrícola d’arribant a Cáceres podem veure aus estepàries però no tenim sort.  Ens conformem amb alguna puput, els cruixidells, les cogullades, les calàndries i la cogullada fosca.
Visitem la zona monumental de Cáceres, on podem observar les cigonyes, les gralles i els xoriguers.  El contrallum ens dificulta diferenciar l’espècie.
Agafem la carretera de Cáceres a Trujillo.  Optem per la nacional N-521 (no l’autovia), així ens podem aturar si veiem algun ocell, com ara, una marcenca parada damunt un pal d’electricitat. Ens desviem per la CCV-99 cap a Santa Marta de Magasca on sembla que tindrem una nova oportunitat per les estepàries.  L’entrada a aquesta carretera és fantàstic: han posat caixes niu a tots els pals d’electricitat (de fusta) i estan ocupats per parelles de gaig blau i de xoriguer petit (aquí sí que no hi ha dubte que és C.primilla).  Parem el cotxe i ens quedem observant les seves anades i vingudes una bona estona.
Tal com ens havia indicat l’Alfons Delgado, es tracta d’arribar fins a Santa Marta i després tornar a baixar cap a la carretera de Trujillo, per la CCV-57.1.  Ens esforcem mirant els camps i només aconseguim veure un pioc, força lluny.  No estem de sort o no en sabem prou.  De totes maneres, no ens avorrim pas.  D’estepàries no en veiem però esparvers cendrosos, una arpella vulgar, perdius, i ocellets diversos, sí. 
Embassament de los Canchales

Decidim acabar la tarda a l’embassament on unes setmanes enrere en Ramon Homs va veure una llarga llista d’espècies. Des de Mèrida agafem la EX-209 direcció Montijo.  A la Garrovilla s’agafa un trencant que porta a la presa de los Canchales.  Uns 50 metres abans de la presa, hi ha un camí sense asfaltar a la dreta.  Permet vorejar l’embassament. Ens parem al primer punt d’observació que ens indica la guia ornitològica i ja veiem que no hi ha gaire moviment. Només uns quants cabussons emplomallats i fumarells carablancs. Fa molt vent.  Fins i tot i ha onades a la superfície de l’aigua. 
Decidim recular i, ja aprop de la Garrovilla veiem un mussol comú sobre unes pedres.
  Tierra de Barros i la Serena

L’objectiu són les aus estepàries i el paisatge de la Serena però en comptes d’anar-hi de dret per les carreteres ràpides, optem per les carreteretes de la Tierra de Barros: 

De Badajoz a l’Albuera i Santa Marta (que, evidentment, no és pas el mateix poble dels Llanos de Cáceres) per la N-432, des de la qual observem algunes zones humides on hi ha fotges, fredelugues, cames llargues, fumarells i collverds amb polls. 
Anem de Santa Marta cap a Almendralejo per la EX-105, d’aquí cap a Palomas per la EX-212, i després cap a la Puebla de la Reina, Quintana de la Serena i Castuera per les EX-210, BA-113 i BA-112.

El paisatge de Tierra de Barros és molt bonic: zones de vinya, oliveres, cereal, ... i un no parar de veure esparvers cendrosos, xoriguers, milans negres, i alguna àliga calçada. També un tallarol de garriga.
Arribats a La Serena, optem per un recorregut gairebé circular que va de Castuera a Campanario passant per Almorchón:  De Castuera es va a l’Ermita de Belén (Almorchón) per un camí sense asfaltar (més de 25 km!) que va a parar a la BA-014 des de la qual agafem la BA-035 que ens porta fins a la EX-103.  Acabem de donar la volta a la Serena (“El campo de Castuera”) per la EX-349 fins a Campanario.

En aquesta zona les distàncies són llargues:  grans extensions sense massa arbres ni arbustos, amb ramats de xais per tot arreu.  El paisatge, ara gairebé verd a tot arreu, és preciós.  Ens imaginem com de dur deu ser l’estiu aquí.

Després de tants quilòmetres per carreteres Extremenyes ja costa trobar noves espècies però anem parant constantment per observar i identificar ocells.  Prop l’Ermita de Belén veiem un còlit ros preciós.  També capsigranys i botxins. 
La gran satisfacció del dia s’ha fet esperar fins a la BA-035, on veiem un grup molt nombrós de piocs.
Més endavant, a la zona propera a l'Ermita de Ntra Sra de la Piedraescrita (EX-349), en mig d’un paratge impressionant, una gran àliga sobrevola la muntanya.  És una imperial que es deixa veure molt bé i es para en unes roques.


I ja en els darrers quilòmetres per La Serena veiem àliga calçada, perdiu i abellerols.
Trujillo

La pluja fa acte de presència al final del nostre viatge.  Ens havíem fet a la idea que podríem observar els xoriguers petits i les cigonyes sobrevolant els palaus, les esglésies, el castell i les muralles de Trujillo però no és així.  Plou força.  De totes maneres, pugem amb paraigua fins a dalt el turó des d’on veiem els nius de les cigonyes amb els seus pollets (protegits de la pluja pels seus progenitors) i donem per acabada l’escapada ornitològica a Extremadura.



Tot i que ja li hem deixat escrit a la nevera, aprofitem la crònica per tornar a agrair a en Roberto que ens hagi acollit a casa seva.  
NOTA: Les fotos d'aquest reportatge les hem fet en Xevi, la Bet i l'Helena.  Si us han agradat (cosa que desitgem), recomanem que les torneu a mirar a pantalla completa.  Cliqueu damunt la primera foto i seguiu. 


1 comentari:

  1. Ens heu convençut, Extremadura entra a la llista de destinacions pendents.
    Ben tornats i gràcies per compartir-ho!

    ResponElimina