dissabte, 10 d’agost del 2013

PIOC I CUABARRADA, SÍ. LLOP I CIGONYA NEGRA, NO.

Foto: Aherca
Les vacances estiuenques d’aquest 2013 les vàrem plantejar de manera que, a part de conèixer noves terres i nous paisatges, poguéssim fer algun “bimbo” (és a dir, veure alguna espècie que no haguéssim vist mai abans).  Amb aquesta idea, vàrem decidir-nos per Castella i Lleó, perquè així, a més de veure ocells podria caure algun mamífer.

Els nostres viatges familiars mai acostumen a durar gaire dies.  Com a molt una setmaneta. Així doncs, vàrem optar pel següent itinerari:  començàvem per Segovia, de manera que poguéssim fer una mica de turisme historico-cultural; continuàvem per les llacunes de Villafáfila per veure piocs; ens n’anàvem a la Sierra de la Culebra per intentar veure llops, entremig de les esperes del llop ens escapàvem a los Arribes del Duero per intentar veure cigonya negra i alguna àliga; i, de tornada, ens paràvem a la Rioja, per no fer una tirada de cotxe tan llarga i per veure colònies de voltors, entre d’altres ocells.

Evidentment, aquest “esquema general” el complementaríem amb altres visites i, sobretot, amb una ruta per carreteres secundàries que ens portaria a petits poblets i ens permetria fer observacions gairebé sense ni baixar del cotxe.

El resultat final ha estat molt satisfactori. Tot i no haver pogut assolir un parell dels objectius que ens hauria fet il·lusió aconseguir (no hem vist ni llop ni cigonya negra), hem vist més de 50 espècies d’ocells - entre elles el pioc i l’àliga cuabarrada-  i també cérvols de grans cornamentes, i daines. A més, ens han agradat molt els paisatges de Castella.

En aquesta crònica procurarem fer-vos un petit resum del que hem vist. Els que heu llegit altres vegades el nostre bloc, ja sabeu que no som experts fotògrafs de natura i que les nostres fotos volen ser un testimoni d’allò que veiem.  Així doncs, ja ens disculpareu si hi “colem” alguna foto poc reeixida.

Primera etapa:  Segovia 
La visita a l’aqüeducte, la catedral i l’alcàsser, i el passeig pels carrerons del casc antic, ens va permetre observar algun milà negre, xoriguers, falciots pàl·lids i, sobretot, gralles, estornells i gralles de bec vermell. Esperàvem veure-hi cigonyes però no en va aparèixer ni una. . 

En ruta cap a Villafáfila 
Sortint de Segovia, vàrem aturar-nos a Santa María la Real de Nieva amb l’objectiu d’esmorzar, i hi vàrem descobrir una església romànica molt bonica i una cigonya (jove),  la primera que teníem ben a prop en aquest viatge. 

Més enllà, la curiositat ens va fer entrar en una pineda on feien aprofitament de la resina i, gràcies al seu xivarri escandalós, vàrem descobrir-hi un grup de garses blaves. Malauradament, va ser impossible fer-los fotos mínimament acceptables.

Per carreteres estretes, voltades de camps de cereals o de gira-sols, la ruta es feia amena gràcies a l’observació constant de milans negres i reials, xoriguers, aligots, cigonyes, còrvids, voltors, i alguns ramats de xais o de porcs.

Una altra aturada la vàrem fer a Arévalo, un poble amb uns quants campanars farcits de nius de cigonyes -aquesta vegada sí-, i amb uns carrers porxats interessants de veure.

 
 
Ja a l’hora de dinar, vàrem buscar l’ombra sota uns arbres al costat del riu, a Castronuño (espai natural Riberas de Castronuño- Vega del Duero), des d’on vàrem poder observar un oriol, capsigranys (incloent un adult que peixia un jove), bernat pescaire, milans, caderneres, ànec collverd, i un bon grup d’abellarols. Tot marxant, també es va deixar veure una àliga calçada.

 
 
 
 
 
 
 
Segona etapa: Llacunes de Villafáfila
Teníem reservada habitació en un hostal de Villarrín de Campos, “Hotel Rural Laguna de Villardón”, que forma part de TRINO (Turismo Rural de Interior y Ornitología).  Un allotjament recentment restaurat, regentat per una parella jove molt agradable.  Tan agradable que quan els vàrem dir que anàvem a veure piocs, conscients que en aquesta època és complicat, l’home es va brindar a acompanyar-nos. ...i sort n’hi va haver!


Ens va guiar cap on, segons sembla, és el lloc més idoni per veure’ls.  Pel camí vàrem estar de sort que un parell de piocs varen sobrevolar la carretera.  Va ser una “observació llampec” però ja podíem dir que havíem fet bimbo.

Les llacunes estan totalment seques.  Una crosta blanquinosa cobreix l’espai on, en altres èpoques de l’any, multitud d’aus fan les delícies dels ornitòlegs.
Pel camí, nosaltres prou que ens esforçàvem per detectar caps de pioc enmig dels camps però, res de res.  Quan vam ser a la carretera que va de Villafáfila a Tapioles, ens vàrem aturar per observar amb detall cap a un turó (el diccionari diu que aquesta és la traducció de “colina” però no acabem de tenir clar que allò fos un turó) i... cap d’una estoneta, varen aparèixer algunes siluetes de pioc a l’horitzó, amb cries i tot.  Els teníem una mica lluny però ara ja els teníem localitzats.  Hi podríem tornar l’endemà amb calma per acostar-nos-hi una mica més.

 
El nostre “guia ornitològic/hostaler” encara ens tenia preparada una altra sorpresa:  ens va dur fins a Otero de Sariegos, un poble abandonat on hi viuen xoriguers comú i petit, entre altres espècies d'ocells.
 
 
 
 


 
 
 
 
Mentre ens sobrevolava un vol de fredelugues, l’improvitzat guia ens explicava que, tot i que són més “famosos” els llops de la Sierra de la Culebra, en aquella zona també n’hi ha... I ens va portar a veure unes bodegues abandonades (construïdes sota terra) on l’any passat va cadellar una lloba!
 
La zona valia la pena. Vàrem aprofitar fins les darreres clarors del dia.
L’endemà, vàrem tornar cap al punt on havíem vist els piocs.  Vàrem acostar-nos-hi seguint la vora dels camps.  Vàrem arribar a un punt on hi havia plomes- que vàrem anar recollint- i, finalment, varen aparèixer els piocs!  N’hi havia diversos grups que, tot i que no es deixaven acostar gaire, vàrem poder veure durant molta estona.  De tant en tant, alguns alçaven el vol.  Preciosos!  Fins i tot en vàrem veure un que feia la roda del festeig.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ja satisfets amb l’espectacle, vàrem “arrencar el vol” cap a la Sierra de la Culebra, observant novament la vida als camps de Castella.


 
 

En ruta cap a Sierra de la Culebra
Prop de Villafáfila hi ha Santa María de Moreruela, un monestir cistercenc que havia estat molt important (amb un gran absis amb 7 absidioles, una gran sala capitular, entre altres espais interessants) però que ara està en ruïnes.  Allà hi vàrem veure cigonyes i roquerols.
 
 

Tercera etapa: Sierra de la Culebra i Arribes de Duero
Quan programàvem el viatge havíem contactat amb una empresa local de Villardeciervos, Aherca, per anar amb ells a fer les esperes per intentar veure llops.  Havíem reservat un dia (matí i vespre) però finalment vàrem acabar fent tres esperes:  dos matins (de 7 a 10h)  i un vespre (també de 7 a 10).  L’empresa facilita els desplaçaments amb una furgoneta i una ullera (telescopi) per cada persona.

La mateixa empresa ens va parlar de la possibilitat d’anar als Arribes del Duero amb caiac, entre espera i espera, amb els seus amics de Zamora Natural. Com que als Arribes hi ha cigonya negra, àliga cuabarrada i àliga daurada, ens hi vàrem apuntar. ...a veure si teníem sort i fèiem algun bimbo més.

En el cas de la Sierra de la Culebra, pel què fa al llop no vàrem estar de sort.  Ja se sap que és un mamífer difícil de veure.  Però sí que vàrem poder observar uns cérvols amb unes cornamentes espectaculars.  La zona és una reserva de caça de les més importants de la península. També vàrem veure daines i senglars pasturant.  La gent d’Aherca ens varen explicar amb molt detall, la vida i el comportament del llop i ens varen portar a veure petjades en un lloc de pas de llops, cérvols i daines.

 
 
 
 
A la Sierra també vàrem observar algun ocell, com aquest trencapinyes.

Als Arribes de Duero vàrem veure molt bé la cuabarrada i molt fugisserament la daurada. Amb el caiac vàrem ser sota els seus nius (a la foto, el de la daurada).
 
 
 
 
 
 
 
 
La cigonya negra, en canvi, no es va deixar veure.  Fa temps havia tingut un niu a la zona per on vàrem passar però se n’ha anat a un lloc més tranquil·la, al qual no vàrem poder arribar. Prop les cingleres, hi volaven ballesters i roquerols, que ens passaven a tocar.

A Miranda do Douro hi havia unes llarges fileres de nius d'oreneta cua blanca.

 
 
 

En ruta cap a la Rioja 
Tot i que vàrem fer alguna carretera secundària en sortir de Sierra de la Culebra, la major part de la ruta fins a la Rioja la vàrem fer per autovies.  L’observació de milans, esparvers cendrosos, xoriguers, aligots i còrvids diversos era constant, però ja no ens paràvem tan sovint per observar-los o fotografiar-los. On sí vàrem aturar-nos va ser en un petit aiguamoll en un indret de la província de Palencia que ara no recordem com es deia.

 

Quarta i última etapa: La Rioja 
El primer lloc on vàrem anar va ser a la vall del riu Iregua, molt al costat de Logroño, on hi ha muntanyes amb parets verticals plenes de nius de voltors.


D’allà a Logroño, a passar la nit, i l’endemà, cap a una altra vall, la del riu Cidacos, on també hi ha parets amb voltors i jaciments amb petjades de dinosauris.

 
 
 
 
 
 

I, cap a casa!
Per sortir de la Rioja vàrem triar, de nou, carreteres secundàries de Soria.  Un paisatge preciós. 
De tot plegat, ens enduem un molt bon record d’aquestes vacances.
 
 Fotos:  Família Rifà-Font (excepte la primera, que ens la van fer la gent de Aherca, a la posta de sol)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada