Dissabte 25 de maig. Fa dies que tenim la reserva per fer
l’activitat “menjant amb voltors” de la Fundació Catalunya- La Pedrera, a
Alinyà.
Sortim de Torelló de bon matí, preparats per passar un
dia fred: gorros, guants,
anoracs,… Tenint en compte la
meteorologia dels darrers dies -i les previsions-, ja ens veiem mig congelats observant els voltors. Però en treure el cap al Bages per l’eix transversal, ja veiem un cel blau, blau, que augura
que tindrem un bon dia.
Camí de l’Alt Urgell, passant per Ponts i Oliana, el
paisatge està esplèndid. Al nord de
Coll de Nargó, tombant a la dreta, ens endinsem cap a la Vall d’Alinyà
que està espectacular! La plujosa
primavera ha deixat una vegetació molt ufanosa, d’un verd intens. La carretera també té la seva gràcia, amb uns
túnels foradats a la pedra, del sostre dels quals va gotejant aigua.
Un cop al nucli d’Alinyà ens enfilem cap a la plaça del Ball
Pla, on hi ha l’església romànica i on, d’aquí a pocs dies -a la rectoria-,
s’obrirà el Centre d’Interpretació de la Muntanyà d’Alinyà, amb agro-botiga
inclosa.
Comencem la “sessió ornitològica” a Cal Celso, on coincidim
fent un cafè amb l’Aleix Millet, el guia, que ens explica detalls del projecte
de reintroducció del voltor negre, amb “culebrots” inclosos.
Poc després de les 10, comencem pròpiament l’activitat, que
compartirem amb tres generacions de la família d’en Miquel Rafa. Enfilem un camí
que passa pel mig d’una roureda amb uns roures que ja tenen uns quants anys.
Quan s’obre la vall, observem el bonic paisatge i comencem a
veure voltors comuns fent cercles al cel. Cada vegada són més!
La Bet no pot resistir més la temptació de tuitejar,
especialment quan algú diu: "un aufrany!", i cap de poc: “el
trencalòs!”
Anem pujant i, en una mica més de mitja hora, arribem al
mirador.
Davant nostre, al cel, molts, molts voltors, tres aufranys i dos
trencalossos; a terra, a uns 500
metres, uns valents que estan repartint restes de cabres,
vedella, conills,... que durant una setmana han estat preparant els tècnics de
la Fundació Catalunya – La Pedrera.
Els voltors s’estan impacientant. I...
veiem el voltor negre!!
Els que no l’havíem vist mai ens adonem ràpidament que la
diferència no només és de color. La
silueta i la forma de volar són prou diferents.
Missió aconseguida!
Tenim les quatre espècies de necròfags europeus davant nostre. Simultàniament!
L’Aleix ens diu una frase que l’Helena encara repeteix: “En
aquest moment som els únics a tot Europa que tenim el privilegi de veure
aquestes quatre espècies de necròfags alimentant-se en el mateix moment”.
Finalment, arriba el moment esperat: marxen els tècnics amb la furgoneta, i els
voltors es llencen damunt les restes d'animals.
Diuen que pot ser que n’hi hagi més de 200.
Segur que sí! Jutgeu-ho vosaltres mateixos amb aquestes imatges.
Segur que sí! Jutgeu-ho vosaltres mateixos amb aquestes imatges.
Passada l’eufòria inicial, la cosa es calma i podem anar
observant les diferents espècies: els
necròfags, els còrvids i... una àliga daurada que fa una breu incursió (tan
breu que només l’observen l’Aleix i l’Helena).
Som testimonis de diversos comportaments que ens criden
l’atenció: aufranys que es persegueixen
entre ells, el voltor negre i un de comú que s’ataquen “urpes contra urpes”,
els còrvids que empaiten l’àliga daurada, dos corbs barallant-se, enllaçats per les potes en ple vol, la guineu que va entrant de tant en
tant a buscar un mos, uns cavalls que mantenen uns prats, ... Tot sigui per la teca! Estem ben distrets.
Després d’una bona estona d’observació ens desplacem uns
metres per anar a veure, des de la distància, les gàbies d’aclimatació on es
preparen els voltors negres que seran alliberats. Aprofitem per parlar de les altres espècies
de la zona que ens agradaria veure: el
pigot negre (li posem el reclam però sense èxit), la merla roquera, el
pelaroques, el colltort... però això ho haurem de deixar per un altre dia.
Acabada la fantàstica experiència, ens acomiadem del grup i
posem rumb cap a Andorra on volem acabar de passar el dia. Abans de marxar, l’Aleix ens diu que anant
cap a La Seu d’Urgell podem veure milans reials i negres. I, tal dit tal fet! No només veiem les dues espècies de milans
sinó també una àliga calçada, que podem identificar perfectament amb la guia de
la Fundació Catalunya- La Pedrera que acabem de comprar. Un altre bimbo!
Tot i que, un cop a Andorra, semblava que l’experiència
ornitològica s’havia acabat, en realitat no és així. A la tornada, cap a quarts de set del vespre,
passant per la zona del Pla de Sant Tirs, a l’Alt Urgell, amb una claror de
tarda preciosa, comencem a veure milans reials i negres, i xoriguers.
Així és com acabem de passar el dia:
Una molt bona experiència.
Per repetir-la! De fet, després
de tants bimbos, li devem una cervesa a l’Aleix, o sigui que, ... hi tornarem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada