dimarts, 25 de setembre de 2018

UN COP MÉS, EL FASCINANT DELTA

Un any més hem baixat al Delta de l'Ebre aprofitant la celebració del Delta Birding Festival que ens permet trobar-nos amb amics i coneguts, passejar per la fira, anar a xerrades, comprar algun llibre, aprofitar oportunitats que ens brinden els amics, com ara anar a anellar a la Fundació Plegadis amb en Carles Durà i companyia. ... i disfrutar del paisatge i anar a veure ocells.
Val a dir que aquesta vegada no ens hem esforçat per veure rareses (tot i que n'hi havia alguna per la zona).  No hem fet cap "bimbo". Només hi ha una espècie que hem vist per primera vegada, i no és un ocell; és el cranc blau :(
Pengem "quatre" fotos per deixar constància de l'escapada. Majoritàriament són fetes a la barra del Trabucador, a excepció de les darreres que més avall ja indiquem d'on són).

Comencem amb el -més que confiat- falcó pelegrí (Falco tinnunculus) de la barra del Trabucador:
Garsa de mar (Haematopus ostralegus):
Tèrrit de tres dits (Calidris alba):
Remena-rocs comú (Arenaria interpres):
Remena-rocs i tèrrit de tres dits:
Corriol camanegre (Charadrius alexandrinus): 
Gavià fosc (Larus fuscus):
Gavina corsa (Larus audouinii):
Gavines capblanques (Chroicocephalus genei): 
Gavina capnegra (Ichthyaetus melanocephalus):
I, al mirador del Pont del Través a l'Encanyissada, cabussets comuns (Tachybaptus ruficolis), bussejant i "pescant" sense parar:
Trist (Cisticola juncidis): 
Libèl·lula (Crocothemis erythraea): 
Cranc blau (Callinectes sapidus):
I, per acabar, dues imatges que fan que el Delta sigui un indret tan especial:
En Carles perxant, tornant amb en Xevi de recollir els ocells de les xarxes, per anellar-los, a la Fundació Plegadis:
I la sortida de sol des de La Tancada:
Tot plegat, fascinant!

dimarts, 21 d’agost de 2018

SOMIEDO I PICOS DE EUROPA. ESTIU 2018

Entre el 27 de juliol i el 2 d'agost vàrem voltar per espais naturals d'Asturias, Cantabria i León. Vam començar per Somiedo, i després vam anar a Picos de Europa; primer a la zona occidental (prop de Cangas de Onís) per acabar a la zona més oriental (a la comarca de Liébana, a l'entorn de Potes). 
Com sempre, la principal motivació era observar ocells i mamífers però va acabar essent sobretot un viatge de descoberta de paisatges preciosos i, en alguns casos, espectaculars.
Una escapada turístico-naturalística. 
No ens sap greu fer-nos un "auto-spoiler" dient -d'entrada- que l'objectiu de veure un ós no el vàrem pas assolir.  Els únics óssos que vàrem veure van ser els del senyal de trànsit, l'ós de pedra que hi ha al puerto de San Glorio i els de les samarretes de les botigues de souvenirs. 
Així és com va anar...
Quan vàrem arribar a Somiedo no vàrem trigar a adonar-nos que no havíem triat les millors dates per ser-hi. Coincidia amb DesafiOSOmiedo, una ultratrail i marató, que omple les muntanyes de runners i els equips de suport i familiars, amb els corresponents cotxes, carpes de control i assistència, etc, etc. Una bogeria. A part d'això, des del centre d'interpretació de La Pola de Somiedo ens varen dir que en aquestes dates és difícil veure óssos perquè són als boscos de més amunt.  Per anar bé s'hi ha d'anar a la primavera, quan surten de la hibernació, o a finals d'agost quan hi ha abundància de fruits a les feixes a l'entorn de poblets i carreteres.  
De seguida ens vàrem fer a la idea que aquesta vegada fer "bimbos" no seria el més important.  No obstant això, vàrem anar a treure el cap a La Peral, un dels pobles on -segons sembla- és força habitual veure ós. Sense èxit, és clar.
Seguint les recomanacions de la noia del punt d'informació, varem anar a la Braña de Mumian. Una ruta de 3 km d'anada (pujada) i 3 de tornada, que segueix per un caminet amb vistes a la vall.  Durant el recorregut es passa pel costat de prats de dall, amb parets de pedra seca, per dins de petites clapes de fageda i pel mig de roquissars i matolls. Malgrat ho vàrem intentar, no vàrem observar ni ocells ni mamífers a part dels més comuns.
Un cop a dalt, s'arriba a la Braña, amb antigues construccions que utilitzaven els pastors:
De tornada va acompanyar-nos la boira, donant més encant al paisatge.
Val a dir que al centre d'informació de La Pola de Somiedo disposen de fulls informatius de les diverses rutes que es poden fer per la zona, indicant distàncies, desnivells, dificultat, hàbitats, etc. Aquestes rutes estan ben senyalitzades amb símbols que indiquen per on transcorre el camí, i cartells explicatius.
Nosaltres, a més de la ruta de la Braña de Mumian vàrem fer una part de la ruta dels llacs, fins als llacs de Saliencia.
S'arriba en cotxe per una pista forestal fins al Alto de la Farrapona.  
Allà es comença a caminar i al cap de poc més d'un quilòmetre (molt planer) s'arriba al Llac (Llagu) la Cueva.
Quan hi vàrem arribar ni es veia el llac, per la boira que hi havia, però ben aviat es va anar aixecant i -mentre anàvem continuant el camí, va aparèixer un paisatge espectacular.
Prop d'aquest primer llac hi havia una paret amb gralles de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax).
El camí fa força pujada, i més si t'ho agafes pel dret ;-)
Es passa per unes antigues explotacions mineres, de ferro.
Un quilòmetre més enllà s'arriba a dalt i es veu el Llac de la Mina 
Llavors es comença a baixar fins al Llac Cerveiriz. 
Des d'allà vam veure passar un aufrany, i als prats del voltant del voltant, a part de ramats de vaques, hi havia diversitat d'ocells petits, alguns amb becada.
Com ara, grasset de muntanya (Anthus spinoletta): 
O còlit gris (Oenanthe oenanthe)
I també hi volaven moltes papallones com aquesta Melitaea:
I aquesta Lasiommata maera:
La ruta continua cap al Llac Calabazosa i/o cap a Valle de Lago (10 kms més enllà) però nosaltres vàrem optar per recular.
Novament a la zona del primer llac, vam veure passerells (Linaria cannabina):
I bitxac rogenc (Saxicola rubetra), entre d'altres espècies habitual.
El paisatge és preciós...
Prop de Somiedo hi ha la Vall de San Emiliano, un paisatge més obert i amb molt encant. 
És en aquesta zona on vàrem poder observar un esparver cendrós (Circus pygargus)
I també sit negre (Emberiza cia):
Orenetes cuablanques (Delichon urbicum):
I forces cigonyes blanques (Ciconia ciconia), en nius en pals i també en roques:
Vàrem marxar de la zona de Somiedo passant pel Puerto de la Ventana, cap al parc natural de las Ubiñas - la Mesa. Només el vàrem veure de passada però vàrem gaudir un paisatge esplèndid, que va sobrevolar un altre aufrany (el segon del viatge).
Ja a la zona occidental dels Picos de Europa vam pujar als llacs de Covadonga.  S'hi puja amb autobús per evitar aglomeracions de cotxes a dalt. Hi ha molta freqüència de busos. 
L'autobús et deixa entre el llac Enol i l'Ercina. Des d'allà pots fer excursions per la zona i fins als llacs.  
És un lloc molt preparat pel turisme, amb gent per tot arreu, però és bonic
I s'hi pot veure la gralla de bec groc (Pyrrhocorax graculus) a tocar:
Aquest pinsà (Fringilla coelebs), ben pintat, s'hi va posar bé per la foto:
Pujant al llac Ercina hi ha les antigues mines de Buferrera.  S'hi extreia manganès, ferro i cinabri.
A l'entorn del llac, prats, gent i vaques...
Unes vaques que s'han acostumat tant a l'entorn humanitzat que fins i tot es busquen una parcel·la en mig de l'aparcament :)
Per anar cap al sud-est dels Picos teníem previst passar per la zona de Bulnes, per veure el Pico Urriellu (Naranco o Naranjo de Bulnes) però vàrem ensopegar mal temps i ho vàrem deixar córrer.
Vàrem travessar de nord a sud per una pista forestal que va de Sotres a Pembes.  A estones no està en gaire bon estat però amb un cotxe que no sigui gaire baix es pot passar bé.
Tot el dia va estar molt tapat. En un dia clar deu ser preciós.
En tot el trajecte, molts ramats de xais i de vaques; fins ben amunt.
Els ocells també semblava que trobaven la fresca, com aquest bitxac comú (Saxicola rubicola):
De sobte, ens va passar per sobre un voltor comú (Gyps fulvus):
I de nou vam poder observar gralles de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax):
I, la sorpresa, en mig del camí, una verderola (Emberiza citrinella):
Tot i que no acostumem a fer propaganda d'allotjaments, aquesta vegada farem l'excepció.  A la Vall de Liébana, ens vàrem instal·lar a Aliezo, al costat de Potes, a la casa rural Mirador de Picos, gestionada per una parella jove, Luís i Lorena, que són molt agradables i cuinen els productes del seu hort.  Teòricament, des d'allà es veuen els Picos però nosaltres, les estones que hi vàrem ser, no els vàrem veure. (Val a dir que cada dia ens vàrem llevar molt d'hora al matí i no hi tornàvem fins al vespre)
El dia que teníem previst pujar de bon matí amb el telefèric de Fuente Dé estava ben ennuvolat. Buscàvem la webcam per internet, per si podíem veure quin temps feia a dalt, però no funcionava.  (Després vam saber que a la nit apaguen l'electricitat i no la tornen a obrir fins que puja el primer telefèric). 
Vam estar a punt de canviar de plans  però, per sort, vam decidir acostar-nos a la taquilla, i ens varen informar que només era una capa de boira i a dalt feia un bon sol.
En aquest vídeo i a les imatges següents es pot veure que no ens varen pas enganyar. 
Un cop a dalt vàrem seguir l'itinerari ornitològic que va en direcció a "Los ahorcados rojos". "L'estrella" de l'itinerari és el pela-roques, tot i que també s'hi pot veure pardal d'ala blanca, cercavores, i altres.
El camí va seguint per sota la paret. 
El primer ocell "interessant" que hi vàrem veure va ser el cercavores (Prunella collaris):
Més endavant, uns isards (Rupicapra rupicapra) prop d'una clapa de neu. 
Un cop nosaltres també vàrem arribar a tocar la neu, vàrem recular. 
En el camí d'anada, tot i no haver deixar de repassar la paret en tota l'estona, no havíem tingut èxit, però no desistíem.
Finalment, el pela-roques (Tichodroma muraria) va aparèixer, però no a la paret, sinó passant-nos per davant, travessant el camí, cap a les roques de la part de més avall.
El seguíem emocionats amb els binocles i la càmera i...  
vàrem descobrir que no estava sol. Moments així fan molta il·lusió!
Instants després. davant els nostres peus, un pardal d'ala blanca (Montifrigilla nivalis) anava fent saltirons, buscant menjar i emportant-se'l cap al niu. (Ho suposem perquè feia anades i vingudes cap al mateix racó de la paret).
Ja tornant cap al telefèric, la claror era ben diferent que a primera hora del matí. El sol il·luminava gairebé tots els racons.
No n'acabàvem de tenir prou i encara vàrem veure un grupet de pardals d'ala blanca (...una mica massa lluny per fet foto)
I ja als edificis del telefèric, un grup de gralles de bec groc (Pyrrhocorax graculus), esperaven les engrunes dels turistes i es deixaven observar jugant amb el vent i les corrents.
Les vistes des d'allà dalt són espectaculars!
Per acabar d'aprofitar el dia vàrem decidir pujar cap al Puerto de San Glorio, seguint la carretera -de molts revolts- que va de Potes cap a Riaño, de Cantabria cap a León. 
Des de dalt les vistes són boniques, tant per una banda com per l'altra. 
Des del Puerto de San Glorio s'arriba al Collado de Llesba, on hi ha un monument a l'ós.
Des d'allà hi ha unes vistes generals dels Picos de Europa "de postal".  
Amb els binocles es pot veure Fuente Dé
Posats a fer quilòmetres, encara ens vàrem engrescar a arribar fins a Riaño, a la banda de León del Puerto de San Glorio.  És una zona on -en altres hores del dia- es poden veure llops i altres mamífers.  Teníem clar que no en veuríem pas però, igualment, hi vam anar a treure el cap.  La carretera té molts menys revolts. Passa per poblets, com ara Barniedo de la Reina o Portilla de la Reina, on es pot veure gat fer.
L'embassament de Riaño estava "a tope" d'aigua.
A la cua de l'embassament hi havia corbs marins grossos i cabussons emplomallats. 
També hi vàrem veure 2 aufranys (Neophron percnopterus). ...i ja en portàvem 4!
Finalment, el darrer dia ens vàrem adonar que en aquella zona hi havia una espècie d'ocell que hauríem pogut fer "bimbo" però, probablement, inconscientment, l'havíem considerat massa difícil i no ens l'havíem ni proposat com a objectiu. Es tractava del pigot garser mitjà, que es pot observar als boscos madurs de la vall de Liébana.  ...i llavors se'ns va despertar el cuquet.
Tot comentant-ho amb la gent de la casa rural, ens varen recomanar provar-ho cap a la zona de Salarzón i San Pedro de Bedoya.  Hi vam anar el matí abans d'agafar "la directa" per tornar cap a casa, per provar sort.  Vam fer el recorregut en cotxe, aturant-nos una estoneta de tant en tant, parant l'orella...  I, com era d'esperar, el pigot garser mitjà es va resistir.  No el vàrem veure però vam descobrir que hi ha un itinerari senyalitzat (com altres que hi ha pel parc nacional dels Picos de Europa), que, si tinguéssim més temps, podríem fer caminant.
Just en aquesta zona comprovem que d'aquí a pocs dies les avellanes ja estaran en condicions per ser menjades pel óssos.  La propera vegada hi tornarem cap a finals d'agost! 
I acabem amb un parell de fotos familiars de record: